Sóc la Roser,
tinc 30 anys visc a Olot, 12 dels quals porto lluitant contra la violència de
gènere i més recentment, la homofòbia. Als onze anys, un veí em va marcar per
tota la meva vida. Durant uns anys, cada
cop que visitava casa de la meva mare, un pànic m’envaia però alhora,
controvertidament, sentia una ràbia profunda dins de mi. Ara, ja ho he superat.
Treballo a Serveis Socials, on intento ajudar a aquelles dones i noies que han
passat pel mateix que jo. Em recompensa molt aquest treball, m’enriqueix com a
persona.
Sóc mare
soltera, em vaig quedar embarassada el mateix dia que un veí em va posar l’ull
a sobre. Aquesta mateixa persona, es va desentendre totalment de mi i del meu
fill, no sé si per sort o per desgràcia. Cap dels meus pares em van donar
suport, mai m’havien considerat com la resta de les meves germanes, per això en
tan bon punt em van tancar la porta, en el moment més important de la meva
vida, vaig fugir a casa de la meva tieta. La tieta Marga, em va acollir amb els
braços oberts: em va ajudar en tot allò que va poder, em va explicar totes
aquelles coses boniques que no recordava en els meus dies negres i li trobava
la part positiva a aquelles de dolentes. Gràcies a la tieta, en Ferran és viu.
Ara, gràcies a ells dos, la meva vida té un sentit i m’enfronto a ella amb un
somriure tatuat a la meva cara.
Els matins són
horribles. Per sort, tot passa de pressa, el temps corre és una de les coses
que més tenim i més desitgem. En Ferran i jo esmorzem junts; llet amb cereals o
potser galetes o una torrada... depèn del dia. En Ferran va tot sol a l’escola
que queda a un parell de xamfrans, he tingut sort, és un noi espavilat.
Avui al sortir
al carrer feia fred, era un dia d’hivern en els quals se’t gela l’alè. Amb l’energia
renovada, em dirigeixo cap a l’Ajuntament. L’hivern ja fa temps que ha arribat,
ha deixat petjada: els arbres nusos, les bufandes i els barrets, els guants...
Arribo al treball; saludo a en Paco, el policia; a la Joana, la secretària de
l’alcalde i a la Núria una noia jove que m’alegra el dia amb el seu somriure. Entro
al despatx i només se m’acudeix fer-me una sola pregunta:
-Quí m’ha portat aquestes flors? –sense
adonar-me, ho vaig pronunciar en veu alta i per
a la meva sorpresa, vaig rebre una resposta.
- Hem sigut nosaltres, Roser. – la seva
veu em va fer sentir un calfred, era la meva mare. Mai podria oblidar aquella
veu tan dolça i tan dura que em feia tornar durant instants al meu passat. Feia
molt de temps que no els anava a veure, sempre evitava anar a casa seva. Ma mare
estava darrere de mi, crec que tenia els ulls molt brillants, com si acabés de
plorar o com si estigués a punt de fer-ho. El meu pare esperava darrere seu,
amb els braços creuats i la mirada perduda.
-Hola. Gràcies per les flors, són...
ben maques. – vaig olorar una branqueta plena de flors de gessamí. La meva
mirada es va dirigir un altre cop cap a
ells. Ma mare semblava una dona diferent. Els meus germans m’havien explicat
que fa un any la mare havia caigut en una depressió i que estava en tractament
però mai hauria imaginat a la mare tan prima. Al pare se li començaven a notar
els anys, li passaven factura. Els cabells cada cop més blancs i les arrugues
en augment.- Com esteu?
-Roser, maca, no estem aquí per parlar
de com estem nosaltres; hem vingut a saber com estaves tu. – se li notava
apagada, com si la depressió li hagués absorbit tota l’energia.
-Doncs ja veus. Respiro i segueixo
viva. Suposo que bé. – em vaig quedar atònita davant aquella pregunta. Després
de tant de temps es començaven a preocupar per mi, alguna cosa havia passat.
- I el nen? Com està ell? – va
preguntar la mare
- Està bé. S’assembla a en Jordi. –
Aquesta situació em deixava fora de lloc, cada cop estava més inquieta, no se
on volia arribar.
- A en Jordi? A el teu germà?
-Sí
a ell.
-I
com es diu? – va preguntar interessada
-
Ferran. – la mare no va fer cara de satisfacció, però va callar.
- Quants anys té ja? – No l’havia
sentit fins ara, però, la seva veu no havia canviat. El pare sempre havia
tingut una veu autoritària i decidida.
- 12 anys.
-Deu ser ja tot un home.
-
Sí, ho és.- vaig estar a punt de dir-li quatre coses; no havia exercit el seu
paper d’avi i s’havia saltat tots el aniversaris d’en Ferran... però, em vaig contenir, no volia crear un
altre cop una atmosfera de mal rotllo.
Els meus pares
no estaven còmodes en aquell despatx de mala mort. Era un lloc opressor, en el
que ni jo mateixa podia pensar racionalment, mai m’havia agradat, però, era
l’únic que hi havia. Vaig mirar l’horari i aquest matí per sort, tenia lliure
fins a dos quarts d’onze, tenia una estona per parlar amb els meus pares.
-
No
m’agrada aquest despatx, heu esmorzat? Podríem anar a prendre un café a la
cafeteria d’aquí al costat. – potser, en
un cafeteria es suavitzaria la tensió que hi havia entre els tres.
-
No,
no volem marxar, volem explicar-te una cosa important. – va dir la mare.
-
Doncs,
expliqueu-me però aquí no. No vull parlar al treball sobre els meus problemes
familiars, tinc una línea molt distingida i no la vull perdre.
-
D’acord,
però anem a un lloc íntim. – vaig pensar en un lloc apropiat per aquesta
situació i només se’m va acudir la terrassa.
-
Doncs
agafeu jaqueta!
Vaig avisar a
la Núria que anàvem a la terrassa i que si hi havia alguna urgència que m’avisessin.
Els pares em van seguir fins a l’ascensor. Un cop a dalt, la mare em va agafar
la mà i va començar a parlar.
-Roser,
maca, se que no som ni hem sigut uns pares per a tu, i sincerament, no
m’estranya que ho pensis, jo al teu lloc també ho pensaria. Des que vas néixer,
t’assemblaves massa a la teva tieta Marga. Ella, es va desentendre de mi, i li
vaig començar a tenir odi. Aquest odi, el vaig traspassar a la meva filla gran,
tu Roser tu que t’assemblaves tant a la meva germana, tu que te l’estimaves més
a ella que a mi.
-
A què vens mare? A solucionar els problemes o a fer-me sentir culpable?
-
No Roser, vinc a demanar-te perdó. Tot i que no t’ho creguis, t’estimo i em
sento culpable. Fins ara ni jo mateixa ho sabia, però ara sí, t’estimo.
-
I que se suposa que t’ha fet canviar d’opinió?
-
Fa tres anys em van diagnosticar un tumor al fetge. En tan bon punt m’ho van
dir, em vaig replantejar la meva vida. He estat reunint el coratge necessari
per dir-t’ho. Cada cop noto que tinc menys energia a vegades inclús necessito
descansar, aquest càncer m’està matant per dins. Sé que sóc una espècie
d’espelma que poc a poc es va consumint. Sóc una granada, aviat explotarà i amb
aquesta explosió, feriré a la gent que m’estima. No se si hagués sigut millor
no dir-te res, però, volia veure’t tan maca i jove com ets. Volia veure al teu
fill i volia recordar-te que t’estimo. No et demano que em perdonis, se que no
és fàcil fer-ho, jo no ho faria.
-
Mare, l’estima no es demostra d’aquesta manera. No pots dir-me que m’estimes i
que m’has trobat a faltar durant més de vint anys.
-
Estic avergonyida pel meu comportament, sé que no he sigut justa. Si pogués
tornar enrere, no ho dubtaria ni un segon, ho canviaria tot, ho he fet tant
malament...
-Mare,
tu sempre em deies que havíem de ser
responsables dels nostres actes, per tant, el que s’ha fet, s’ha fet, no podem
tornar enrere. De totes maneres, gràcies a tu sóc com sóc, podria inclús estar
orgullosa. Saps que sóc una persona rancuniosa i si et dic que et perdono,
potser et diria una mentida, però hi ha una cosa que sempre he tingut ben
present. Jo us estimo. Als dos. Sempre he intentat entendre la vostra decisió i
tot i que m’ha costat, la he respectat.
-Bueno
filla , si em deixes dir-te així, he vingut a dir-te tot el que creia
convenient abans de que qualsevol noticia fatídica arribés a tu per veus d’ algú
altre i ja ho he fet. Encara que ha sigut un moment molt dur, m’he tret un pes
molt gran de sobre que em perseguia des que et vam tancar la porta
-Mare,
em faries un favor? Necessito temps per reaccionar davant d’aquesta declaració
tan decisiva a la meva vida. Necessito que tornis a Barcelona, jo em quedaré
aquí a Olot pensant en tot això i en un període de temps em tindràs a casa teva
per parlar-ne del tema. Mentrestant podrem mantenir contacte telefònic. En
conseqüència a la teva situació, el període de temps no serà gaire llarga.
Els pares van
marxar i em va entrar una sensació de buit. En aquest moment, em veia com una
persona incompleta, com si per més que ho intentés, hi hauria un espai en mi
que mai quedaria del tot complet, sempre mancaria d’aquella estima. Vaig tornar
al treball, vaig parlar amb la Núria per que cancel·lés totes les visites que
tenia avui, no estava en condicions de realitzar-les. Sempre he estat
partidària de que quan tu mateix tens un problema i més amb aquesta
rellevància, no pots tractar a una altre persona, ja que el teu cap donarà mil
voltes sobre el teu problema i no podràs concentrar-te.
Quan vaig
arribar a casa, vaig trucar a la tieta Marga i li vaig explicar la bogeria de
dia que havia tingut. Es va quedar atònita davant aquella visita sobtada. Va
opinar igual que jo i com sempre la seva mà va ser la que em va ajudar a
sentir-me millor i va calmar el meu dolor. Aquesta conversa amb la tieta i el
dinar amb en Ferran van ser les úniques alegries del dia. Per la tarda en Ferran
va tornar a l’escola i jo vaig intentar fer una becaina, però em va ser
impossible, el meu cap donava voltes al tema dels pares. A les sis en punt quan
estava començant a agafar son, la porta es va obrir. Era en Ferran, havia
arribat de l’escola. Aleshores, em vaig asseure amb ell a la taula per
ajudar-li a fer els deures. Sumes i restes, quina complicació! Quan vam acabar
ell es va posar a veure els dibuixos animats a la televisió mentrestant jo
preparava el sopar, com estava molt fatigada vaig preparar una amanida amb
pastanaga i cogombre acompanyada amb llobarro al forn (plat que no li agradava
gaire a en Ferran). Vam acabar de sopar i em vaig aixecar per posar els plats a
la pica quan:
-Mare, què et
passa? Estàs bé?- em va preguntar en Ferran amb la seva veueta dolça i tova
-No fill... No
t’haig d’explicar una cosa... – vaig tornar a seure però aquest cop me’l vaig
posar a la falda
- Què passa
mama?- va dir en Ferran mentre em mirava amb desconfiança
- Bé, Ferran,
ja saps que tots els nens a l’escola tenen avis: iaio i iaia...
-Sí, tots
menys jo- em va entretallar la frase
- No és que no
tinguis, sinó que han estat molt de temps de vacances. Però han tornat.
-Sí? De
veritat? I quan els coneixeré?- vaig notar l’ il·lusió als seus ulls, mai abans
l’havia vist tant eufòric i sorprès
-Encara no ho
se petit, els vols conèixer?- la meva veu va tremolar
-Sí mama, sí
- Doncs demà
mateix serà, pel matí no aniràs a l’escola, faràs una cosa més important:
conèixer els teus avis
Ens vam
aixecar a les set del matí, ja que el tren sortia a les nou. En Ferran no és de
llevar-se d’hora, però aquesta situació ho va requerir i sense cap discussió ho
va fer. Jo vaig anar a la dutxa i li vaig deixar l’esmorzar a la taula. Quan
vaig sortir la taula estava recollida i en Ferran estava fent un dibuix amb
“Plastidecors” per als seus avis que posava: Abis, us estimo, com a anat el viatje? (amb la seva ortografia
particular). Vam sortir de casa en direcció a l’estació. Mai abans a la meva
vida havia estat tant nerviosa com en aquest cas: com reaccionaria ma mare
davant de veure’m allà plantada amb el seu net que no havia vist mai? Com
reaccionaria en Ferran en veure els seus avis després de vuit anys sense ells?.
No sabia res en aquell moment, però preferia no pensar-ho. Ja estàvem entrant a
l’estació,cada cop que baixava un esglaó eren el doble de pulsacions. En Ferran
amb un somriure a la seva cara que em meravellava era el que em feia continuar
en direcció al tren, ell em donava la força necessària per seguir caminant .
Vam arribar a la via...
El tren ja
estava en moviment.
-Mama què
passa?- em va preguntar apretant-me la mà
-Fill... el
tren està en marxa i els avis estan dins...
Vaig veure els
seus ulls que comprimien milers de llàgrimes que amenaçaven en sortir en poc
temps. Abans de que això passés vaig tenir una idea:
-Fill, si alguna cosa tinc clara en la meva vida embolicada és que : l’amor és la força que mou el món. Tu avui veuràs als teus avis, t’ho prometo.
-Fill, si alguna cosa tinc clara en la meva vida embolicada és que : l’amor és la força que mou el món. Tu avui veuràs als teus avis, t’ho prometo.
Ens vam
apropar a comprar dos bitllets per pujar al següent tren a Barcelona. Hi ha
moltes coses a la meva vida que he fet, moltes de les quals em penedeixo, però
sé que aquesta decisió de fer el somni del meu fill realitat, no serà un error,
sinó una de les millors decisions de la meva vida.