Un petit (gran somni)

Sóc la Roser, tinc 30 anys visc a Olot, 12 dels quals porto lluitant contra la violència de gènere i més recentment, la homofòbia. Als onze anys, un veí em va marcar per tota la meva vida.  Durant uns anys, cada cop que visitava casa de la meva mare, un pànic m’envaia però alhora, controvertidament, sentia una ràbia profunda dins de mi. Ara, ja ho he superat. Treballo a Serveis Socials, on intento ajudar a aquelles dones i noies que han passat pel mateix que jo. Em recompensa molt aquest treball, m’enriqueix com a persona.

Sóc mare soltera, em vaig quedar embarassada el mateix dia que un veí em va posar l’ull a sobre. Aquesta mateixa persona, es va desentendre totalment de mi i del meu fill, no sé si per sort o per desgràcia. Cap dels meus pares em van donar suport, mai m’havien considerat com la resta de les meves germanes, per això en tan bon punt em van tancar la porta, en el moment més important de la meva vida, vaig fugir a casa de la meva tieta. La tieta Marga, em va acollir amb els braços oberts: em va ajudar en tot allò que va poder, em va explicar totes aquelles coses boniques que no recordava en els meus dies negres i li trobava la part positiva a aquelles de dolentes. Gràcies a la tieta, en Ferran és viu. Ara, gràcies a ells dos, la meva vida té un sentit i m’enfronto a ella amb un somriure tatuat a la meva cara.

Els matins són horribles. Per sort, tot passa de pressa, el temps corre és una de les coses que més tenim i més desitgem. En Ferran i jo esmorzem junts; llet amb cereals o potser galetes o una torrada... depèn del dia. En Ferran va tot sol a l’escola que queda a un parell de xamfrans, he tingut sort, és un noi espavilat.

Avui al sortir al carrer feia fred, era un dia d’hivern en els quals se’t gela l’alè. Amb l’energia renovada, em dirigeixo cap a l’Ajuntament. L’hivern ja fa temps que ha arribat, ha deixat petjada: els arbres nusos, les bufandes i els barrets, els guants... Arribo al treball; saludo a en Paco, el policia; a la Joana, la secretària de l’alcalde i a la Núria una noia jove que m’alegra el dia amb el seu somriure. Entro al despatx i només se m’acudeix fer-me una sola pregunta:

         -Quí m’ha portat aquestes flors? –sense adonar-me, ho vaig pronunciar en veu alta i per  a la meva sorpresa, vaig rebre una resposta.

         - Hem sigut nosaltres, Roser. – la seva veu em va fer sentir un calfred, era la meva mare. Mai podria oblidar aquella veu tan dolça i tan dura que em feia tornar durant instants al meu passat. Feia molt de temps que no els anava a veure, sempre evitava anar a casa seva. Ma mare estava darrere de mi, crec que tenia els ulls molt brillants, com si acabés de plorar o com si estigués a punt de fer-ho. El meu pare esperava darrere seu, amb els braços creuats i la mirada perduda.

         -Hola. Gràcies per les flors, són... ben maques. – vaig olorar una branqueta plena de flors de gessamí. La meva mirada es  va dirigir un altre cop cap a ells. Ma mare semblava una dona diferent. Els meus germans m’havien explicat que fa un any la mare havia caigut en una depressió i que estava en tractament però mai hauria imaginat a la mare tan prima. Al pare se li començaven a notar els anys, li passaven factura. Els cabells cada cop més blancs i les arrugues en augment.- Com esteu?

         -Roser, maca, no estem aquí per parlar de com estem nosaltres; hem vingut a saber com estaves tu. – se li notava apagada, com si la depressió li hagués absorbit tota l’energia.

         -Doncs ja veus. Respiro i segueixo viva. Suposo que bé. – em vaig quedar atònita davant aquella pregunta. Després de tant de temps es començaven a preocupar per mi, alguna cosa havia passat.

         - I el nen? Com està ell? – va preguntar la mare

         - Està bé. S’assembla a en Jordi. – Aquesta situació em deixava fora de lloc, cada cop estava més inquieta, no se on volia arribar.

         - A en Jordi? A el teu germà?

-Sí a ell.

-I com es diu? – va preguntar interessada

- Ferran. – la mare no va fer cara de satisfacció, però va callar.

         - Quants anys té ja? – No l’havia sentit fins ara, però, la seva veu no havia canviat. El pare sempre havia tingut una veu autoritària i decidida.

         - 12 anys.

         -Deu ser ja tot un home.

- Sí, ho és.- vaig estar a punt de dir-li quatre coses; no havia exercit el seu paper d’avi i s’havia saltat tots el aniversaris d’en Ferran...  però, em vaig contenir, no volia crear un altre cop una atmosfera de mal rotllo.

Els meus pares no estaven còmodes en aquell despatx de mala mort. Era un lloc opressor, en el que ni jo mateixa podia pensar racionalment, mai m’havia agradat, però, era l’únic que hi havia. Vaig mirar l’horari i aquest matí per sort, tenia lliure fins a dos quarts d’onze, tenia una estona per parlar amb els meus pares.

-          No m’agrada aquest despatx, heu esmorzat? Podríem anar a prendre un café a la cafeteria d’aquí  al costat. – potser, en un cafeteria es suavitzaria la tensió que hi havia entre els tres.

-          No, no volem marxar, volem explicar-te una cosa important. – va dir la mare.

-          Doncs, expliqueu-me però aquí no. No vull parlar al treball sobre els meus problemes familiars, tinc una línea molt distingida i no la vull perdre.

-          D’acord, però anem a un lloc íntim. – vaig pensar en un lloc apropiat per aquesta situació i només se’m va acudir la terrassa.

-          Doncs agafeu jaqueta!

Vaig avisar a la Núria que anàvem a la terrassa i que si hi havia alguna urgència que m’avisessin. Els pares em van seguir fins a l’ascensor. Un cop a dalt, la mare em va agafar la mà i va començar a parlar.

-Roser, maca, se que no som ni hem sigut uns pares per a tu, i sincerament, no m’estranya que ho pensis, jo al teu lloc també ho pensaria. Des que vas néixer, t’assemblaves massa a la teva tieta Marga. Ella, es va desentendre de mi, i li vaig començar a tenir odi. Aquest odi, el vaig traspassar a la meva filla gran, tu Roser tu que t’assemblaves tant a la meva germana, tu que te l’estimaves més a ella que a mi.

- A què vens mare? A solucionar els problemes o a fer-me sentir culpable?

- No Roser, vinc a demanar-te perdó. Tot i que no t’ho creguis, t’estimo i em sento culpable. Fins ara ni jo mateixa ho sabia, però ara sí, t’estimo.

- I que se suposa que t’ha fet canviar d’opinió?

- Fa tres anys em van diagnosticar un tumor al fetge. En tan bon punt m’ho van dir, em vaig replantejar la meva vida. He estat reunint el coratge necessari per dir-t’ho. Cada cop noto que tinc menys energia a vegades inclús necessito descansar, aquest càncer m’està matant per dins. Sé que sóc una espècie d’espelma que poc a poc es va consumint. Sóc una granada, aviat explotarà i amb aquesta explosió, feriré a la gent que m’estima. No se si hagués sigut millor no dir-te res, però, volia veure’t tan maca i jove com ets. Volia veure al teu fill i volia recordar-te que t’estimo. No et demano que em perdonis, se que no és fàcil fer-ho, jo no ho faria.

- Mare, l’estima no es demostra d’aquesta manera. No pots dir-me que m’estimes i que m’has trobat a faltar durant més de vint anys.

- Estic avergonyida pel meu comportament, sé que no he sigut justa. Si pogués tornar enrere, no ho dubtaria ni un segon, ho canviaria tot, ho he fet tant malament...

-Mare, tu sempre em deies que  havíem de ser responsables dels nostres actes, per tant, el que s’ha fet, s’ha fet, no podem tornar enrere. De totes maneres, gràcies a tu sóc com sóc, podria inclús estar orgullosa. Saps que sóc una persona rancuniosa i si et dic que et perdono, potser et diria una mentida, però hi ha una cosa que sempre he tingut ben present. Jo us estimo. Als dos. Sempre he intentat entendre la vostra decisió i tot i que m’ha costat, la he respectat.

-Bueno filla , si em deixes dir-te així, he vingut a dir-te tot el que creia convenient abans de que qualsevol noticia fatídica arribés a tu per veus d’ algú altre i ja ho he fet. Encara que ha sigut un moment molt dur, m’he tret un pes molt gran de sobre que em perseguia des que et vam tancar la porta

-Mare, em faries un favor? Necessito temps per reaccionar davant d’aquesta declaració tan decisiva a la meva vida. Necessito que tornis a Barcelona, jo em quedaré aquí a Olot pensant en tot això i en un període de temps em tindràs a casa teva per parlar-ne del tema. Mentrestant podrem mantenir contacte telefònic. En conseqüència a la teva situació, el període de temps no serà gaire llarga.

Els pares van marxar i em va entrar una sensació de buit. En aquest moment, em veia com una persona incompleta, com si per més que ho intentés, hi hauria un espai en mi que mai quedaria del tot complet, sempre mancaria d’aquella estima. Vaig tornar al treball, vaig parlar amb la Núria per que cancel·lés totes les visites que tenia avui, no estava en condicions de realitzar-les. Sempre he estat partidària de que quan tu mateix tens un problema i més amb aquesta rellevància, no pots tractar a una altre persona, ja que el teu cap donarà mil voltes sobre el teu problema i no podràs concentrar-te.

Quan vaig arribar a casa, vaig trucar a la tieta Marga i li vaig explicar la bogeria de dia que havia tingut. Es va quedar atònita davant aquella visita sobtada. Va opinar igual que jo i com sempre la seva mà va ser la que em va ajudar a sentir-me millor i va calmar el meu dolor. Aquesta conversa amb la tieta i el dinar amb en Ferran van ser les úniques alegries del dia. Per la tarda en Ferran va tornar a l’escola i jo vaig intentar fer una becaina, però em va ser impossible, el meu cap donava voltes al tema dels pares. A les sis en punt quan estava començant a agafar son, la porta es va obrir. Era en Ferran, havia arribat de l’escola. Aleshores, em vaig asseure amb ell a la taula per ajudar-li a fer els deures. Sumes i restes, quina complicació! Quan vam acabar ell es va posar a veure els dibuixos animats a la televisió mentrestant jo preparava el sopar, com estava molt fatigada vaig preparar una amanida amb pastanaga i cogombre acompanyada amb llobarro al forn (plat que no li agradava gaire a en Ferran). Vam acabar de sopar i em vaig aixecar per posar els plats a la pica quan:

-Mare, què et passa? Estàs bé?- em va preguntar en Ferran amb la seva veueta dolça i tova

-No fill... No t’haig d’explicar una cosa... – vaig tornar a seure però aquest cop me’l vaig posar a la falda

- Què passa mama?- va dir en Ferran mentre em mirava amb desconfiança

- Bé, Ferran, ja saps que tots els nens a l’escola tenen avis: iaio i iaia...

-Sí, tots menys jo- em va entretallar la frase

- No és que no tinguis, sinó que han estat molt de temps de vacances. Però han  tornat.

-Sí? De veritat? I quan els coneixeré?- vaig notar l’ il·lusió als seus ulls, mai abans l’havia vist tant eufòric i sorprès

-Encara no ho se petit, els vols conèixer?- la meva veu va tremolar

-Sí mama, sí

- Doncs demà mateix serà, pel matí no aniràs a l’escola, faràs una cosa més important: conèixer els teus avis

Ens vam aixecar a les set del matí, ja que el tren sortia a les nou. En Ferran no és de llevar-se d’hora, però aquesta situació ho va requerir i sense cap discussió ho va fer. Jo vaig anar a la dutxa i li vaig deixar l’esmorzar a la taula. Quan vaig sortir la taula estava recollida i en Ferran estava fent un dibuix amb “Plastidecors” per als seus avis que posava: Abis, us estimo, com a anat el viatje? (amb la seva ortografia particular). Vam sortir de casa en direcció a l’estació. Mai abans a la meva vida havia estat tant nerviosa com en aquest cas: com reaccionaria ma mare davant de veure’m allà plantada amb el seu net que no havia vist mai? Com reaccionaria en Ferran en veure els seus avis després de vuit anys sense ells?. No sabia res en aquell moment, però preferia no pensar-ho. Ja estàvem entrant a l’estació,cada cop que baixava un esglaó eren el doble de pulsacions. En Ferran amb un somriure a la seva cara que em meravellava era el que em feia continuar en direcció al tren, ell em donava la força necessària per seguir caminant . Vam arribar a la via...

El tren ja estava en moviment.

-Mama què passa?- em va preguntar apretant-me la mà

-Fill... el tren està en marxa i els avis estan dins...

Vaig veure els seus ulls que comprimien milers de llàgrimes que amenaçaven en sortir en poc temps. Abans de que això passés vaig tenir una idea:
-Fill, si alguna cosa tinc clara en la meva vida embolicada és que : l’amor és la força que mou el món. Tu avui veuràs als teus avis, t’ho prometo.

Ens vam apropar a comprar dos bitllets per pujar al següent tren a Barcelona. Hi ha moltes coses a la meva vida que he fet, moltes de les quals em penedeixo, però sé que aquesta decisió de fer el somni del meu fill realitat, no serà un error, sinó una de les millors decisions de la meva vida.